Escrits: Una vida desde un punto de vista poco común

Hola a tothom!:)

Avui faré una entrada curteta, us deixo aquí l'últim escrit que he fet en castellà, espero que us agradi!:)

"Desde que me pintaron en medio de esta calle transitada y visitada de Barcelona, que no me he vuelto a mover de aquí. Sé que mi vida empezó y morirá aquí. Puede parecer aburrida, porque sí, un día de mi vida es así: Me despierto al primer rayo  de sol que aparece en el cielo dando la salida del nuevo día y, desde este momento hasta que ya empieza el crepúsculo, observo. Sólo observo, gente cansada ya de su vida y que se va de compres para ahogar sus penes, otros trajeados que se muestran estrictos y serios por su Trabajo, los típicos estudiantes jóvenes que siempre van con las prisas de no llegar tarde a la universidad, la gente discapacitada normalmente tratados por alguna gente como inferiores pero llenos de ganes de vivir, el señor del quiosco puntual cada día para ofrecer el primer periódico  a la gente interesada por las recientes noticias del mundo,… No sólo observo la gente, pero es lo que más me gusta y lo que hago más en todo el día si no es mirar los dependientes y dependientas de los trabajos, los coches, el movimiento de los árboles provocado por el suave viento y acompañados por la dulce melodía de los pájaros,…  Mi vida me encanta, todo y que no exista la amistad ni el amor, ya que en mi vida es imposible y esto me entristece."

[Per si no acabeu de esbrinar de quina "vida" es tracta, doncs es d'un pas de peatons..]

Gràcies!:)


Maria,


Carpediem ♥ .

Escrits: "Manera de veure l’entorn d’un hospital sobre un avi malalt"

Hola a tots/es!:)

Entre tantes coses que m'agrada fer, una també es escriure tot i que faig el que puc..
Us deixo aquí tot seguit l'últim escrit que he fet:) Espero que us agradi!

"Cada matí a l’Hospital del Mar, abans d’anar amb l’assistenta Magda que m’atén cada dia, una simpàtica noia, alta, amb els cabells castanys i ulls verds, i que és l’encarregada de portar-me fins al doctor Solé,  un expert doctor d’uns cinquanta anys, per fer-me un reconeixement general, ja que jo soc incapaç d’anar-hi tot sol degut la meva invalidesa. Aquestes dos hores que em queden lliures entre l’esmorzar i l’hora diària de la visita, em quedo darrere d’aquella gran paret,  que separa la gran i espaiosa sala d’espera amb  la part davantera del hospital. 

Observo l’entorn, aquell parc tan verd en ple mes de maig, amb aquells alts til·lers, verds plataners i florits tarongers amargs, al voltant d’un passeig per als ciclistes i vianants que arriba fins a la majestuosa font, que dona un toc d’elegància amb aquell senzill parc. Tot això envoltat per el dolç cant dels pit-roig, per l’arribada de les orenetes, el cant de les vistoses i acolorides mallerengues,... I després, finalment, la gent que dona vida amb aquest entorn. Dones grans amb carrets per anar a comprar de ben d’hora, empresaris amb el seu típic vestit negre i acompanyats amb la maleta marró de cuir,  caminant  ràpidament ja que segurament que fan tard a la feina, nens petits incapaços d’anar a l’escola tots sols, i estan acompanyats normalment per les seves estressades mares, que porten els seus fills com si fossin una càrrega,.. 

Tots amb una vida plena de vitalitat i salut. Tot al contrari de el que l’acompanya al seu darrere, gent desesperada per que no troba remei per la seva malaltia, d’altres tristos per haver perdut un familiar o un altre ser estimat, d’altres que estan condemnats a viure tot el que els hi queda de vida al hospital,.. Tot això és la vida i el punt de vista que tinc jo des de aquesta eterna vida sense cap solució, encadenat amb una cadira de rodes de per vida."

Moltes gràcies!^^